ACTIVITATS

Aquí podem visualitzar un clar exemple d'una cobla tocant una sardana molt popular de Ricard Viladesau: Girona m'enamora. Aquesta gravació ens permet visualitzar de manera clara tots els instruments, ja que ens els va mostrant en primer plà.

Aquí tenim un altre exemple d'una cobla tocant la sardana "Al mestre Puigferrer" de Josep Coll, escollida sardana de l'any 2009. Aquesta versió ens serveix, didàcticament parlant, perquè els nens i nenes puguin imitar i reconèixer la posició correcta dels instruments de la cobla i el seu so.


JClic on podem fer diferents activitats a través d'Internet sobra la cobla: La Cobla

Fiscorn

. Forma part de la família d’instruments de vent-metall i, es diferencien de les trompes o els trombons perquè estan constituïts per un tub generalment cònic (es va eixamplant) i de secció ampla; tenen vàlvules rotatòries o, també, vàlvules de pistons.

. El so és més aviat greu, ple però suau.

. És un instrument que podríem dir que està emparentat amb la trompa.

El trombó

. Els trombons són molt semblants a les trompetes i també formen part de la família de vent-metall, només que aquests tenen el tub sonor força més llarg, ben cilíndric durant més llargada, un xic més ample i tot ell de més envergadura. Tot això fa que el seu so sigui més greu. També cal remarcar que tenen l’embocadura una mica més grossa.

. El trombó de pistons, típic d'aquest conjunt instrumental, es podria considerar com a una "trompeta tenor", que és més greu i amb menys volum sonor que el trombó de vares.

· No obstant, hi ha algunes cobles que substitueixen el trombó de pistons pel de vares.

Trompeta

. Forma part dels instruments de la família de vent-metall.

. Tenen l'aparença d'un tub metàl·lic llarg que es doblega dues vegades, amb una embocadura (en forma d'embut) que s'introdueix en l'extrem més prim i un pavelló obert en forma de campana a l'altre extrem del tub.

. A la part central de l'instrument hi ha el mecanisme de pistons o de cilindres (generalment, tres). Quan l’ instrumentista pulsa els pistons allarga o escurça el tub per fer sonar les diferents notes.

. La claredat del timbre de les trompetes pot ser modificat, alleujat, vellutat o obscurit, gràcies a la incorporació a la boca del pavelló de diversos tipus de sordines.

Contrabaix

. És l’instrument de corda més gran i greu de la família dels violins.

. A la cobla es manté una variant més antiga d’aquest instrument, anomenada “berra”, amb una forma lleugerament diferent (de pera) i que té les cordes de tripa enlloc de les metàl·liques.

. El cos del contrabaix està format per: Una caixa de ressonància (on vibra el so) quatre cordes tensades o tres en el cas de la “berra” (que al ser fregades o pinçades crea el so), un pont o pontet (que mante les cordes en una disposició d’accés idònia i en un grau d’elevació adequat per a poder ser tocades amb facilitat i per a poder transmetre correctament les vibracions) i l’ànima (que és la vareta cilíndrica de fusta que posa en contacte, per l’interior, la tapa amb el fons de la caixa.

. La vibració de les cordes es provoca gràcies a la fricció de l’arquet damunt d’una o més cordes. Tot i això, la manera de tocar el contrabaix a la cobla també es diferent de la resta de formacions, els atacs es fan amb el taló de l’arc i els passatges amb “pizzicato’ (amb els dits) per accentuar-ne el ritme.

Tenora

· La tenora forma part de la família dels instruments de vent-fusta.

· La tenora també, com el tible, deriva de la xermia o tarota, concretament, ve a ser l'equivalent a una xeremia tenor, d'on li ve el nom de tenora.

· Està formada per un tub cònic de fusta de ginjoler d'uns 83cm i que acaba amb un pavelló metàl·lic força llarg i amb terminació molt oberta (en forma de campana).

· El so es produeix mitjançant la vibració d'una columna d'aire provocada per una doble llengüeta de canya.

· El timbre de la tenora és nasal; la sonoritat és potent i oberta, però en bones mans és flexible fins a detalls que podríem qualificar de lírics, tot i la dificultat d'aconseguir una afinació absolutament precisa.

Tible

. El Tible forma part de la família dels instruments de vent-fusta.


· És derivat d'un tipus soprano de xeremia o tarota llarga amb claus. L'adjectiu tible va passar a assenyalar l'instrument que antigament s'anomenava xeremia tible o aguda.

· Està configurat per un tub cònic, més estret de la part de dalt i es va obrint fins al pavelló. La longitud d'aquest tub oscil·la entre el 60-63cm. Sol ser fet de fusta de ginjoler.

· El so és produït per la doble llengüeta de canya. La sonoritat és aguda, brillant, polida però penetrant i el timbre un xic nasal.

· Els tibles no solen actuar en solitari, sinó com a integrants de la cobla.

Hola Faris, sóc la Tola

Hola Faris!



Jo sóc la Tola. Que bé que vulguis aprendre coses sobre la música del nostre país! Jo si vols et puc parlar de la cobla perquè formo part d’una. En aquest blog hi trobaràs tot allò relaconat amb la cobla que cal saber!



Espero que t’agradi!

Flabiol i Tamborí

· El flabiol pertany a la família d’instruments de vent-fusta. El Tamborí, en canvi, forma part de la família de percussió.

· El flabiol és una petita flauta de bec d’uns 20 a 25 centímetres de llargada, amb els mateixos elements essencials i el mateix procediment per la producció del so.

· Té 6 forats de diferents mides a la part del davant i 2 a la part del darrere.

· La fusta que s’utilitza per als flabiols sol ser banús o ginjoler.

· Està format per dues parts: el cap (indret per on es bufa) i el cos que té 8 forats i 4 claus que permeten tocar l’instrument amb més agilitat i afinació.

· Encara que també es pot tocar amb les dues mans, normalment es toca amb la mà esquerra.
Amb la mà dreta, que li queda lliure, el flabiolaire toca el tamborí que serveix d’acompanyament.

La Cobla

Ara que ja sabem què es la sardana ja podem començar a endinsar-nos al món de la cobla. Aquesta formació té una sonoritat rude i penetrant, alegre i malenconiosa, que és una de les característiques més distintives i entranyables de la música popular catalana. La cobla és una formació que ofereix una gran ventall de possibilitats musicals; Joaquim Serra i Francesc Pujol van ser els dos primers músics que van estudiar i experimentar a fons les possibilitats sonores, expressives, tímbriques i tècniques de la cobla.

La Cobla és una formació instrumental típica de Catalunya. Els seus orígens es remunten a una formació antiga que es deia tres quartants (o antiga cobla de ministrers) i el formaven tres músics que tocaven quatre instruments: el sac de gemecs, la tarota i el flabiol i tamborí. Aquesta formació musical medieval es va ampliar i va donar lloc a la cobla moderna, tal i com la coneixem nosaltres avui en dia.

Actualment la cobla està formada per 12 instruments i 11 músics: dues trompetes, un trombó, dos fiscorns, un contrabaix, dues tenores, dos tibles i un flabiol i tamborí.

Cal dir que a la cobla hi ha instruments que són típics de Catalunya i d'altres que no. Si en fèssim una classificació el resultat seria el següent:

La Sardana

Abans d'endinsar-nos al món de la cobla fem una petita mirada a la sardana, ja que és un ball que sempre ha anat molt lligat amb la cobla.

El típic conjunt que interpreta la sardana és la cobla. La sardana és la dansa nacional de Catalunya. La sardana és un dels pocs balls tradicionals que encara es conserva viu i popular en el món occidental. És una dansa oberta, tothom hi pot participar.

La sardana va néixer a l’Empordà però ha anat evolucionat de tal manera que s’ha expandit per totes les comarques catalanes i fins i tot, a algunes de franceses. Els orígens de la sardana estan lligats amb els d’una dansa anomenada Contrapàs. Aquesta va anar evolucionant fins que a mitjans del segle passat, el compositor Pep Ventura i el dansaire Miquel Pardàs, van donar a la sardana les característiques musicals i coreogràfiques que encara avui perduren.

Musicalment, la sardana es divideix en dues parts diferenciades pel seu caràcter i durada; aquestes són els “curts” i els “llargs”. A més a més, totes les sardanes s’inicien amb un preludi de flabiol, anomenat “introit” que serveix per avisar als músics i balladors que comença la sardana. També hi ha el “contrapunt”, que és una petita melodia de flabiol que sona dues vegades abans de les últimes tirades de llargs.

Els passos de la dansa es van alternant dos passos diferents segons si sonen curts o llargs. Durant els curts les mans es tenen abaixades i el pas dura dos temps. En els llargs, en canvi, les mans es tenen enlairades i el pas dura quatre temps. A més a més, a la segona meitat dels llargs sol ser mes airosa i els passos es converteixen en salts.